Entrevista a Montse Banegas autora de Una dona incómoda de Proa Editorial

            -La novel·la te un ritme ascendent, passa de una simple historia d’una jove depressiva amb una narrativa tranquil·la, a una complicada vida a la universitat amb un ritme frenètic, ho vas fer a propòsit o va sortir sobre la marxa?

M.B. La història va anar sorgint mentre l’escrivia. Però sí que el ritme caòtic que prenen les coses al voltant de la protagonista cap al final del relat és del tot intencionat. Durant la infantesa de la Mònica tot i tothom que l’envolta és relativament controlable, assequible per a ella; però a mesura que creix i marxa del poble tot es torna excessiu, estrany. Però tot i així ella intenta fins a última hora fer les coses a la seva peculiar manera.

            -Mònica, la protagonista es una depressiva que tira la seva vida endavant, ets conscient que això donarà ànims a molta gent que pateix aquesta malaltia?

M.B -No ho vaig fer amb aquesta intenció. De fet, no n’estic segura que sigui aquesta la malaltia que pateix la Mònica. Ella va saltant de tractament en tractament, d’addicció en addicció, amb inseguretat, segurament amb l’esperança de trobar alguna cosa que la faci sentir millor, que li tragui la por. Potser, com la Mònica mateix sospita, en realitat no li passa res.

            -La vida a la cúpula universitària, segons la novel·la, no dista dels cops de colzes habituals al mon de la empresa, es realment així?

M.B. -Em sembla que sí. La novel.la està ambientada a l’ambient universitari com ho podia estar en una gran empresa, una agència de publicitat o una fàbrica. Em sembla que, a qualsevol àmbit de treball, a qualsevol lloc on es troba un grup de persones es donen les mateixes relacions de poder que obliguen a què, en major o menor mesura, tothom hagi de desenvolupar estratègies, establir aliances... La protagonista ho fa, encara que potser no segueix les normes de la manera en què la resta ho faríem. Passa una mica com a les batalles de fireta del pare de la Mònica.

            -Fas una critica a la Barcelona de disseny, arribant a reivindicar fins i tot els típics bars de vermut, creus que deuríem tenim en compte aquesta ciutat mes propera?

M.B. -El que sé és que la ciutat que vaig conèixer quan ja fa uns quants anys em vaig traslladar a Barcelona és força diferent de la Barcelona d’ara. Em sembla que la ciutat s’ha desarrelat força i que això forma part d’aquesta modernitat malentesa. Una ciutat o un país cosmopolita és aquell que és capaç de projectar la seva imatge particular del món, a partir de l’intercanvi, la interacció, l’acollida, etc.  No es pot ser cosmopolita sense estar arrelat a la pròpia cultura, sinó no tens res a oferir i acabes sent com un parc temàtic. Els parcs temàtics no són cosmopolites. A mi m’agradava més la Barcelona amb més botigues de barri, menys carrils bici, més bodeguetes i menys turistes. Però tot és qüestió d’opinions.

-Que part de la novel·la es autobiogràfica?

M.B. -D’autobiogràfic no hi ha res a la novel.la. Sí que hi ha coincidències entre la vida de la Mònica i la meva: les dues venim d’un poble i fem el salt a la ciutat per anar a la universitat, les dues fumem, jo també llegeixo molt... Alhora d’escriure agafes coses que t’han explicat, que has vist o o llegit i les he estirades, deformades i distorsionades per construir una història, però no hi ha vivències meves. Hi he posat molta imaginació a l’hora de descriure la relació de la protagonista amb el menjar, amb les drogues, a l’hora d’explicar aquest sentiment d’estranyesa que li provoca tot el món i el que l’envolta.

-Tenint en compte que es la teva primera incursió, Com et sents dins el mon de la literatura?

M.B. -Incòmoda?

 Moltes mercés, Montse.

Xavier Borrell: