L’últim home que parlava català – Carles Casajuana – Planeta – Premi Ramon Llull 2008

En Balaguer es un escriptor que escriu en castellà tot i ser catalano-parlant, a més pateix un mobing immobiliària total, el que passa es que al contrari de l’habitual el pis es de la seva propietat, encara que l’amo de tots els altres pisos es el mateix que el vol fer fora.

            Ell no vol marxar, doncs es troba endinsat en escriure una novel·la i te la sensació de que si ho fa no podrà acabar-la, perquè perdrà tot l’esperit amb el que la està fent.

            Dies després descobreix a un okupa, que de fet només es un altre escriptor, en Rovira, que ha de marxar del pis a on viu per no despertar a la seva parella teclejant l’ordinador i ha trobat aixopluc en un d’aquests immobles buits. La novel·la del Rovira va d’un científic americà que ha trobat l’últim home que parla català i s’enreda una mica amb els problemes que te la nostra llengua per subsistir i quines son les politiques mes adequades per evitar la seva extinció.

            Tots tenen uns debats molt interessants i pedagògics en relació al bilingüisme, a les llengües maternes i la conveniència d’escriure en un idioma o l’altre, fins i tot de la realitat d'el mon literari dels dos universos.

            A la trama del llibre hi han discussions entre ells, relacions d’amor compartit , problemes de tot tipus i reflexions filosòfiques mes o menys encertades. Te una adequada narrativa, encara que si mes no, no acaba de tenir un ritme interessant en lo que ens podia oferir un plantejament tan ben fet.

           Només per l’assaig encobert que fa de la situació de les dos llengües dels països catalans, ja val la pena acostar-se a aquest llibre, però la pregunta es fàcil fer-la, si no parlés de la mort del català i fos una novel·la normal li haurien donat el premi Ramon Llull?.

             La resposta tots ens la imaginem, però com es un llibre curtet no està de mes passar per les seves reflexions i fer una mica de país.

 Xavier Borrell